SOLITUD,

UN ESPAI QUE POT FER POR PERÒ TAMBÉ POT SOSTENIR

El Nadal ens mostra sovint imatges de trobades, taules plenes, riures compartits i cases vibrants de presència. És una època que, col·lectivament, associem amb companyia. Però la realitat és que moltes persones —a vegades de manera visible, a vegades en silenci— viuen aquestes dates des de la solitud.

La solitud pot tenir moltes formes: pot ser física, quan realment no hi ha ningú a prop; pot ser emocional, quan tot i estar envoltats de gent ens sentim lluny; o pot ser una solitud més subtil, d’aquestes que apareixen quan transitem un procés intern que ningú més sembla veure.

En una cultura que tendeix a omplir els buits, amb rapidesa, soroll,… la solitud pot fer-nos sentir inadequats. No obstant, quan la mirem amb honestedat i tendresa, és molt més que això. Pot ser un espai de veritat. Un lloc on la nostra veu interna es pot fer sentir sense interrupcions. Un territori íntim que, ben acompanyat —per nosaltres o per altres—, es pot convertir en refugi i en brúixola.

A vegades, la solitud ens mostra allò que encara fa mal; d’altres, allò que ja no encaixa; i sovint, allò que desitgem de debò. Hi ha un saber profund que pot aparèixer enmig del silenci i la presència.

Aquest Nadal, potser no cal forçar la companyia si no hi és, ni negar el buit si pesa. A vegades, donar-nos permís per sentir el que hi ha, sense exigències ni expectatives, ens permet conviure amb aquest sentir amb menys intensitat.

I si la solitud no és pròpia, sinó d’algú que estimem? A vegades l’acompanyament no passa per omplir l’espai, sinó per ser-hi amb delicadesa: un missatge que diu “penso en tu”, una presència que no pressiona, una porta oberta perquè l’altre s’hi acosti quan pugui.

La solitud forma part del trajecte. És un espai que molts transitem, de vegades per necessitat, de vegades per circumstàncies, de vegades perquè la vida ens hi duu.

Que aquest final d’any ens permeti mirar-la amb més suavitat. Donar-li lloc sense por, escoltar el que ens vol dir i recordar-nos que, fins i tot en la solitud, no estem del tot sols.