NO TOT ES POT SOSTENIR EN SOLITARI

Arriba un moment, en la vida adulta, en què sostenir-ho tot sola comença a pesar.

No sempre apareix com un malestar clar, ni amb paraules fàcils de dir. A vegades és més subtil: una sensació de cansament que no acaba de marxar, una desconnexió interna difícil d’explicar, la impressió d’estar sempre disponibles per a tot… menys per a una mateixa. Com si la vida continués funcionant, però alguna cosa a dins hagués quedat en segon pla.

Hem après a funcionar des de l’autosuficiència. A tirar endavant, a organitzar-nos, a resoldre, a no demanar gaire. A aguantar. I això té un valor real: ens ha permès arribar fins aquí. Però també té un límit. Un punt en què el cos, l’ànima o el ritme vital comencen a demanar una altra manera de sostenir-se.

Hi ha vivències que no es recol·loquen en solitari. No perquè siguin massa grans, ni perquè ens falti capacitat o eines. Sinó perquè necessiten relació. Presència compartida. Un espai on no cal rendir, ni justificar-se, ni arribar amb res resolt. Un lloc on no s’espera que estiguis bé, però tampoc que expliquis res si no et ve de gust.
A vegades pensem que el que necessitem és entendre millor què ens passa. Posar-hi nom, trobar l’origen, ordenar el relat. I sovint això ajuda. Però hi ha moments en què el que transforma no és tant comprendre com poder estar. Estar amb altres, en un espai sostingut, on el cos pugui abaixar una mica la guàrdia i la paraula no hagi d’arribar de seguida. On el silenci també té lloc.

No es tracta de fer teràpia en grup, ni de compartir-ho tot, ni de buscar respostes ràpides o solucions immediates. Es tracta de crear contextos humans on la presència compartida té un efecte regulador. On escoltar i ser escoltada no és una exigència, sinó una possibilitat. On la constància i la cura generen, a poc a poc, un altre tipus de seguretat.

A Astrolabi creiem en aquests espais perquè els hem vist funcionar. Espais petits, curosos, amb continuïtat. Espais on no cal demostrar fortalesa, ni tenir-ho clar, ni saber exactament què es ve a buscar. Espais on es pot arribar cansada, confosa o simplement present.

Potser no tot es pot sostenir en solitari. I potser reconèixer-ho —sense culpa, sense dramatitzar— és ja una primera manera de cuidar-se.