NADAL I PÈRDUA,
QUAN LES ABSÈNCIES TAMBÉ PESEN
El Nadal acostuma a presentar-se com un temps de llum, família i celebració. Però hi ha anys en què aquesta llum il·lumina també els buits: cadires que no es posaran, veus que no sentirem, rituals que canviaran per sempre. Parlar de pèrdua en aquestes dates és necessari, perquè si no ho fem, el dolor queda silenciat just en un moment en què tot sembla demanar alegria. El dol no entén de calendaris, i el Nadal pot obrir finestres que pensàvem tancades.
La pèrdua —sigui recent o antiga, gran o petita— es reactiva sovint durant aquestes festes. Les tradicions, els records i el ritme més pausat del Nadal fan aflorar emocions que potser havien quedat guardades. I això no és un error: és una manera natural que té el cos i el cor de recordar i d’intentar donar sentit.
Per als infants, la pèrdua pot ser especialment complexa. No només perquè estan construint la seva comprensió del món, sinó perquè interpreten el silenci dels adults com una frontera: “Això no es pot parlar?”. I en realitat, precisament aquí és on l’acompanyament emocional es torna essencial.
Podem obrir espais senzills i honestos:
Parlar d’aquella persona que ja no hi és, d’aquells que estan lluny i amb qui no podem compartir des de la proximitat, explicar què trobem a faltar, compartir un record bonic. Els infants no necessiten explicacions perfectes, sinó adults que mostrin que el dolor també forma part de la vida i que es pot transitar en companyia.
També és important deixar que ells expressin el que senten a la seva manera. A vegades ho faran amb preguntes directes; altres, amb joc simbòlic; altres, amb silencis. No cal corregir ni interpretar-ho tot. Només estar-hi, amb presència.
Cada família troba també els seus propis rituals per honrar l’absència: encendre una espelma, mirar una fotografia, explicar una anècdota, escriure una carta… No són gestos solemnes; són petites maneres de dir: “Encara ets amb nosaltres d’alguna forma”. I això, per als infants, és profundament reparador: els mostra que l’amor no s’apaga amb la pèrdua, sinó que es transforma.
Transitar el Nadal amb pèrdues no significa renunciar a la celebració, sinó donar-li un lloc més ampli, més humà. Permetre que la tristesa i l’alegria convisquin, perquè així és com la vida realment es presenta. I perquè els infants aprenen sobre el dol no només quan els expliquem res, sinó quan veuen com nosaltres també trobem camins per sostenir-nos.
Potser aquest any, la màgia del Nadal no serà tan brillant com altres vegades. Però pot ser més autèntica: feta de tendresa, memòria i cura. Una màgia que no amaga el dolor, però que tampoc el deixa sol.
Que aquesta entrada pugui acompanyar aquelles famílies que, enmig de les llums d’hivern, també senten l’ombra d’una absència. Que trobin espais per recordar, per sentir i per estar juntes.
El Nadal no sempre és llum. A vegades és foscor, i també és un lloc legítim des d’on viure’l. I potser, amb el temps, entre tanta absència, hi acabes trobant un bri de pau: la que neix de saber que estimar i perdre formen part de la mateixa història.