EL CONTORN QUE SOSTÉ

En aquest camí cap endins, hi ha un espai que sovint costa mirar: els límits.
La paraula pot sonar rígida, inoportuna o fins i tot egoista. Però, quan la mirem amb calma, descobrim que els límits no són murs ni fronteres tancades: són contorns, formes que ens donen existència, seguretat i respir, des del primer moment de vida: el ventre matern.

Sense límits, ens desfem.
Amb massa límits, ens tanquem.
Amb límits conscients, ens sostenim.

Des de petites, moltes hem après a ser permeables, a adaptar-nos, a llegir l’ambient i a posar el “nosaltres” abans que el “jo”. I, sense adonar-nos-en, ens hem anat allunyant de la línia que ens dibuixa. Aquella línia que diu: “aquí soc jo”.

Perquè posar límits no és separar: és distingir-nos per poder trobar-nos.

Un límit sa no exclou, sinó que organitza.
No trenca, sinó que protegeix.
No culpa, sino que cuida.

Quan els límits s’afluixen massa, el cos ho nota: es tensiona, es cansa, s’irrita, s’apaga. Quan els reforcem massa, el cos també ho sap: s’endureix, es contrau, es defensa.
El cos sempre parla abans que nosaltres, sempre troba la manera de mostrar-nos si estem permetent massa o si ens estem amagant massa. No obstant, per varis motius, potser no el podem escoltar, i també està bé. Recorda que és un camí compassiu d’observació.

Aquesta entrada és una invitació a mirar els límits no com a obstacles, sinó com a espais d’honestedat, com a llocs on la nostra veu pot respirar.

Proposta de pràctica

Busca un moment tranquil. Seu o estira’t amb una manta lleugera, com si et volguessis abraçar sense pressa.
Inspira i deixa que l’aire ocupi el teu espai intern.
Expira i permet sentir el contorn del teu cos.

Quan estiguis preparada, pots preguntar-te:

• On m’estic exigint massa?
• Puc sentir que un “no” és tant vàlid com un “sí”.
• A què o a qui estic dient “sí” quan el meu cos faria un pas enrere?
• En quin lloc de la meva vida necessito posar una línia suau que em protegeixi?
• Què necessito per sentir-me segura mentre dic “això no puc”, “això no em fa bé”, “això no ara”?

No busquis respostes ràpides.
És possible que el cos respongui abans que la ment: amb un nus, amb una relaxació inesperada, amb un petit sospir, amb una imatge breu, o que no sentis res d’això.

Avui, el regal és aquest: tornar a la línia que et dibuixa.
Recorda que posar un límit és un acte de cura, no de distància. És una manera de dir: “vull ser-hi, però sense perdre’m”.

Que aquesta entrada et porti una mica més a prop del teu centre, del teu espai segur, del teu sí i del teu no.
Un pas més en aquest viatge suau cap a tu.